Amors (1)

Mira el mòbil compulsivament. Escolta música amb els auriculars. Ho veig de reüll, sense aixecar el cap del llibre que estic llegint. L’autobús para. S’obren les portes i puja ell. S’acosta a ella i la xucla a petons. “Mi reina, qué tal? Como fue anoche?”. Una frase i el meu escàner s’activa. Diagnostico que són parella de fa poc, i que encara no viuen junts. Ahir a la nit no es van veure. I s’enyoraven. Han quedat per trobar-se a l’autobús. Per veure’s i per menjar-se a petons com si s’hagués d’acabar el món. I el món s’acaba. Dues parades més tard ell baixa i li diu adéu.

L’endemà, divendres. El bus va ple i no puc seure. Un dia més veig moltes cares familiars. I just asseguda davant meu hi torna a ser ella. Avui també escolta música i mira el mòbil. Baixem pel carrer de Balmes i l’autobús s’atura a la parada on ahir va pujar ell. Ni rastre. Dues parades més tard, on ahir va baixar, ella aixeca la mirada del mòbil. Mira per la finestra cap amunt, cap al balcó d’un primer pis. S’obren les portes i apareix ell! Vestit amb una samarreta esquitxada de mil i un colors s’afanya a enlairar els braços per saludar-la mentre fa saltironets i li llança petons. Ella riu.  Cinc, quatre, tres, dos, un i el perdem de vista.

Tinc ganes que sigui dilluns per veure com es diran bon dia.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vull ser “jefa”

De gran jo vull ser “jefa”,”jefa” de molts homes. L’anunci del netejador de pols “Pronto” era absolutament responsable d’aquest anhel que no parava de repetir quan era petita. Un anunci en què la dona protagonista era jefa, sí, però abans de seure a dirigir la reunió havia de “pasar el paño”. No podia ser jefa i prou. Primer havia de demostrar que, per damunt de tot, era una dona neta i capaç de deixar la taula brillant perquè els homes poguessin seure a treballar.

“Com més amunt estiguis, de més amunt cauràs”. Qui me la deia no podia ni sabia com donar ales al meu desig de ser “jefa”. Hi havia un component masclista? Segurament. Però també crec que aquella frase amagava el lògic ressentiment de qui mai no havia tingut dret a somiar. Quantes vegades m’explicava que volava en somnis! Però quan es despertava s’adonava que no tenia ales. I si tu no saps somiar, no pots ensenyar a somiar.

Hi havia més veus que no acabaven de compartir el meu “vull ser jefa”. Jo era molt “contestona”, sempre trobava arguments per rebatre el que no em semblava bé. Però en comptes de valorar-se com a “esperit crític”, se’m qualificava de “sabionda”. Una nena contestona? Una nena “sabionda”? Una nena amb aspiracions de “jefa”?  Si home!

Resultat d’aquesta “memòria interna”. De moment no he exercit de “jefa”. I porto anys silenciant massa sovint a la sabionda que porto a dins. I sobre el dret a somiar ….

Avui reclamo per a totes el dret a somiar, a aspirar a estar com més amunt millor, a dir el que pensem, a fer el que volem! Perquè hi tenim tot el dret!

Feliç Dia Internacional de les Dones

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Alfajarín i el cotxe dels morts

Hauria d’haver fet una foto. Vaig tenir diverses oportunitats de fer-ho. Però estava tan obsessionada amb treure’m del cap els mals pensaments que em va provocar la imatge que prou feina tenia a respirar, mirar amunt i torçar la mirada cap a l’esquerra o comptar enrere de 3 en 3 de 200 a zero. Us sonen totes aquestes tècniques per apartar l’angoixa? En fi, anem al tema.

Dissabte, vuit del matí. Camí de Cantàbria a passar una setmana de vacances. Per endavant, un llarg camí en cotxe. Les estadístiques apunten de ple el vehicle de quatre rodes. Ni avions, ni vaixells ni òsties. Les probabilitats de tenir un accident de cotxe són altes. I quan ets de mena ansiosa i t’esperen unes set horetes a la carretera el que menys necessites és trobar-te amb LA IMATGE QUE NO VAIG FOTOGRAFIAR.

Després de tres horetes de trajecte tocava parar a esmorzar. Punt de parada: Alfajarín. Sí, sí, Alfajarín es diu el poble i l’àrea de servei que l’acompanya. Estava a tope de gent.  Camions, un autocar amb un equip de kickboxing rus i un grup d’escoltes amb mocadoret ratllat al coll que no van permetre a la canalla esmorzar fins que no van entonar a tota castanya la maleïda cançoneta del “Bon profit”. Fins aquí tot normal.

Però un cop acabem de fer el mos, tornem cap al cotxe i davant nostre, què hi ha aparcat? Un cotxe funerari! I de la funerària de Terrassa! Què coi hi pinta un cotxe dels morts en una àrea de servei? “Quin mal rotllo”, penso. Intento fer callar la veueta que s’entesta a insinuar que això pot ser un senyal i començo a deixar volar la imaginació. I em pregunto: “El cotxe de la funerària funciona com qualsevol cotxe d’empresa? Te l’emportes a casa el cap de setmana? Te’l deixen per vacances?”. El segon allau de pensaments se centra en si el cotxe porta o no porta fèretre. Perquè un cop descarto que el cotxe dels morts sigui com la furgoneta de l’electricista, ja començo a pensar que a dins hi viatja algú. On va?

El deixem enrere. I després de generar uns quants comentaris amb el meu company de viatge, començo a pensar en altres coses.

Arribem a Saragossa i enfilem amunt. Direcció Bilbao passant per Navarra i la Rioja. Una autopista recta i buida per on aquell dissabte no circulaven cotxes. “Oh! Quantes vinyes!””M’encanta aquest paisatge”. Miro endavant, al costat, a l’altre, empapant-me del que veig. Per últim, miro pel retrovisor. I què hi veig? El ditxós cotxe dels morts! “És una broma, no?”.

200, 197, 194, 191…… compta, compta. Respira. Mira amunt, a l’esquerra! “No és cap senyal!”, em repeteixo. Activo un nou allau de pensaments. I empesa per l’energia de la setmana de vacances que m’espera, decideixo que aquests seran positius. I començo a imaginar que el cotxe trasllada el fèretre d’algú a qui, com a mi, li agradava el vi i el paisatge on es forja. Algú que ha demanat ser enterrat a prop d’una vinya. O potser és algú nascut a la Rioja que va emigrar a Terrassa i que com a última voluntat va demanar tornar a casa per descansar a prop dels seus. Algú que…. algú que viatja sol? Si més no, el cotxe funerari i nosaltres continuem sent els únics que circulem ara mateix per l’autopista. “L’espera algú a casa?”.

“Mama, estic marejada”. L’Anna es queixa. Torno a la meva realitat. La del cotxe on jo viatjo. Cap a Cantàbria. Quan em giro, el cotxe funerari ja no hi és.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un dia rodó

IMG_5903La Flora para taula al jardí, sota la figuera. Creua els dits i demana als núvols que posposin l’espectacle fins demà. Sis per banda i dos a les puntes. Els petits que dinin abans i després marxin a la piscina. Plats, forquilles i copes per al vi. No cal més. El Marcel ja treballa les brases. Li agrada. Diu que mentre venta el carbó perquè prengui vida aconsegueix no pensar en res més. Deixar la ment en blanc. Fàcil? Ho hauria de ser. La Flora també hi treballa en això de deixar de pensar. Però els núvols no només amenacen al cel. Hi ha una boira que permanentment intenta instal·lar-se al cap de la Flora. “Avui serem colla”, es diu. La família. Aquest conglomerat de pedres que de vegades encaixa i forma una paret perfecta. Les mateixes pedres que un altre dia s’afilen i punxen fins a fer mal.

Però avui la Flora ho té clar. Les úniques espurnes que saltaran seran les de les brases per cuinar la carn. Ja han arribat tots. Petons, abraçades sentides. “Com reconforten les abraçades, n’hem de fer més”. Riatlles, descripcions d’uns i altres dels sots que fan difícil l’acces al mas, sospirs per la xafogor. Crits dels petits des de la piscina.

“A taula!”. Tot rutlla. Sense esforç. Un plat, l’altre. “Passa’m el vi”. Síndria fresca per postres. “El cafè el farem a dins”.  Els grans fugen de la calor mentre els menuts juguen a sofocar-la arrugats com panses.

La taula rústica de la cuina convida a la conversa. Refrescats pel ventilador, el Pau proposa una partida de cartes. “Sí!”. La Flora se sent feliç.

Tres cafeteres més tard toca marxar. “Adéu a tots, no correu! Envieu un missatge quan arribeu!”.

Mentre ella recull la cuina, el Marcel remulla les brases. Ara no medita. Deixa que els pensaments, per una vegada, l’acaronin i arrenquin el mig somriure fruit d’un dia rodó.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Sense embuts

“Mama, va anar bé ahir el sopar? Amb qui vas anar? Amb una amiga? O potser vas anar amb algun noi que no era el papa? A les sèries, això passa.”

“Amb un noi no, amb quatre! ha, ha, ha”, li he respost entre riatlles. I el germà petit, que per edat encara no entén les ironies, li ha demanat: “no ho diguis això, que el papa es pot posar trist.”

Ella, lluny d’aturar el desafiament, -maleït Disney Channel-, ha contestat: “trist? potser es posaria content! Així ell també podria sortir amb altres noies que no siguin la mama.”

Això també ho ha vist a la tele?

Ella és la mateixa que amb sis anys, sis! em va preguntar si necessitava estar amb un home per poder tenir fills. Quan li vaig respondre que mèdicament hi ha solucions perquè una dona pugui assumir la maternitat en solitari, -maleït qui va decidir que els nens d’ara es “mereixen” que no els amaguem les veritats-, la nena va esbufegar alleugerida.

“O sigui que no cal tenir nòvio eh? És que les nenes de la classe estan molt pesades i jo penso que si ara m’agrada un nen, d’aquí a que poguem tenir fills el més segur és que ja no m’agradi, oi mama?”. “Oi”, vaig sentir-me dir. “Oi”. Em temo que aquesta serà la resposta “soferta” que podré improvisar davant de moltes de les preguntes que li aniran sorgint. Potser faria bé de començar a documentar-me mirant Disney Channel.

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tasses

He volgut esmorzar cereals i, com que ho podia fer amb temps, he anat a l’armari on deso les tasses i plats que no són pel dia a dia (manies heretades de les iaies) per agafar-ne una de ben grossa i maca. M’he servit el cafè amb llet i quan anava a fer una glopada m’he notat maldestre. Les meves mans ja només reconeixen la forma allargada i estreta dels “mugs” que s’han imposat a l’armari. I haig de reconèixer que he sentit nostàlgia.

Coses d’esmorzar amb temps. I m’he traslladat d’un bot a Cambrils. Als meus primers estius. D’aquells anys tinc imatges no massa nítides però olors i records que no se m’esborraran mai. Olors com les del cafè acabat de fer de bon  matí. Cafè de cafetera oroley! Només tenia 4 anys quan el vaig tastar per primera vegada. Quatre gotes que tenyien de marronet la llet.  Poca quantitat però suficient perquè se’m fes la boca aigua. Com m’agradava aquell tassó gegant amb què jo també em sentia gran. Odiava el colacao. Perquè jo era d’aquelles nenes tancades en un cap que volia ser gran, parlar amb els grans, seure amb els grans, menjar amb els grans.

tassa

Tornant a les olors, tornant a l’esmorzar, el cafè amb llet s’acompanyava dia sí dia també, amb un llonguet amb mantega i mermelada. No he trobat mai més aquells llonguets de pa. I els he buscat…. La mantega es barrejava al tassó i hi dibuixava unes taques similars a les que deixen al mar els vaixells quan perden combustible. De fet recordo que un dia, passejant pel port de Cambrils, tothom va riure perquè vaig observar una taca a l’aigua i vaig dir: “Mira, com la mantega quan suco el pa a la llet”.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Menjar, beure i estimar

Menjar, beure i estimar. Tres grans plaers que s’han de cultivar sempre que es pugui. El calendari hauria d’estar trufat de dates que ens possibilitin tancar-nos a la cuina per preparar un bon àpat i poder-lo menjar en la millor companyia. Jo, no contenta amb gaudir-ne els dies que marca la tradició més propera, busco i rebusco en altres móns. Així he trobat el Dia d’Acció de Gràcies. I l’he celebrat amb majúscules. Amb tots els ingredients. I he aconseguit l’objectiu: gaudir-ne intensament. Menjar, beure i estimar. Que no faltin!

IMG_3539IMG_3534IMG_3529IMG_3525

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Vacancetes

Respiro i no tinc pressa per deixar anar l’aire. Una mica de música. Un mig somriure que promet anar fent-se gran. Músculs que es relaxen. Pensaments que no s’obsessionen en obsessionar-me. Venen i marxen. Marxen i comencen a no tornar. Espai. Temps. Adéu rellotge. Hola vacances! Benvingudes. Des del minut zero us faig la promesa de gaudir-vos. Perquè m’ha costat que arribéssiu. Perquè us mereixo. Per això us convido a acompanyar-me durant les pròximes setmanes. Sense imperatius ni ordre, això sí . Ens ho passarem bé…

estiu

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Feliç 2013

Últimes hores del 2012. Les xarxes socials bullen de missatges d’adéu a un any que ha portat més males notícies que bones. O no. Perquè, com en tot, depèn de a qui ho preguntis. En general tothom s’està afanyant a donar la benvinguda al 2013. Un número terrible per als supersticiosos. Però és que  fins i tot la superstició ha passat a millor vida en un moment en que  impera la premissa que “cualquier tiempo pasado fue PEOR”. “Que vingui, que vingui”, desafien els més agosarats. “Aquí l’esperem”, diuen, sense amagar un clar to de desconfiança. Normal. Ja ens han advertit per activa i per passiva que seran 365 dies de pont cap a un 2014 on sí que sí olorarem signes de millora. Què vols que et digui. Ni 2013, ni 2014 ni 2015. A mi els canvis d’any sempre m’han produït vertigen. Perquè són fulles buides a l’agenda que qui sap com s’ompliran. Aspires a fer-ho amb experiències constructives, enriquidores, felices. És el moment de fer promeses, de dir prou, de dir a partir d’ara, de canviar o de mantenir-se fidel a determinades coses.. Massa idees bullint pel cap. Potser és moment de canviar d’estratègia. I copiar els més savis. En teniu algun o alguna a prop? Jo en tinc un parell. En  aquests moments corren xutant pilotes de goma  i em demanen que els acompanyi. Els analitzo detingudament. No hi veig neguit a les seves cares. No entenen el perquè de tanta expectació. Per ells els minuts que falten pel 2013 són els minuts que els separen de la bossa del cotilló: “La podem obriiiiiiiirrrrrrrr???????” I passat el moment de les serpentines tenen molt clar que el que tindran a tocar és la nit de reis. Més enllà d’això… 2013, 2014, 2015. Només són números estranys. Si s’acabarà la crisi ells no ho saben, però jo tampoc. Si hi haurà més feina, menys gana, més justícia, menys corrupció són incògnites que no desvetllarem per molt que ens hi capfiquem. Així doncs… xutem pilotes? Ja queda menys per obrir la bossa del cotilló! Feliç any!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Manies

IMG_1821Ves per on. Jo que no em porto massa bé amb el calendari nadalenc, aquest any li hauré de donar les gràcies. Gràcies terapèutiques. Crec que la sessió ha estat un èxit. Problemàtica a tractar: obsessió compulsiva per decorar l’arbre “my way”. Ja ho sé. És una malaltia greu. Díficil de combatre. No asseguro que estigui 100% curada. No vull pecar d’optimista però em sento forta, segura. “A las pruebas me remito”. Només cal veure l’arbre kitsch que presideix el menjador de casa. Adéu al disseny nòrdic. Adéu a les hores d’estudi i navegació per la xarxa a la recerca i captura de les últimes tendències en decoració nadalenca. La invasió de les boles “tuticolori” és un fet. I què me’n dieu de les guirnaldes daurades? Ai mare que hiperventilo. Tranquil·la, tranquil·la, no passa res, no passa reeeeeees. He flaquejat en alguns moments. Les mans no volien seguir les ordres del cervell i a la botiga buscaven ornaments blancs. Però mira tú, algun dia m’ho havia de tractar. No ho podia endarrerir més. M’havia quedat sense arguments. De fet no n’havia tingut mai. Jo que, com ja he dit, no em porto bé amb el calendari nadalenc, com coi justificava l’obsessió compulsiva per decidir un per un tots els elements decoratius de casa? M’he tret un pes de sobre.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari