Alfajarín i el cotxe dels morts

Hauria d’haver fet una foto. Vaig tenir diverses oportunitats de fer-ho. Però estava tan obsessionada amb treure’m del cap els mals pensaments que em va provocar la imatge que prou feina tenia a respirar, mirar amunt i torçar la mirada cap a l’esquerra o comptar enrere de 3 en 3 de 200 a zero. Us sonen totes aquestes tècniques per apartar l’angoixa? En fi, anem al tema.

Dissabte, vuit del matí. Camí de Cantàbria a passar una setmana de vacances. Per endavant, un llarg camí en cotxe. Les estadístiques apunten de ple el vehicle de quatre rodes. Ni avions, ni vaixells ni òsties. Les probabilitats de tenir un accident de cotxe són altes. I quan ets de mena ansiosa i t’esperen unes set horetes a la carretera el que menys necessites és trobar-te amb LA IMATGE QUE NO VAIG FOTOGRAFIAR.

Després de tres horetes de trajecte tocava parar a esmorzar. Punt de parada: Alfajarín. Sí, sí, Alfajarín es diu el poble i l’àrea de servei que l’acompanya. Estava a tope de gent.  Camions, un autocar amb un equip de kickboxing rus i un grup d’escoltes amb mocadoret ratllat al coll que no van permetre a la canalla esmorzar fins que no van entonar a tota castanya la maleïda cançoneta del “Bon profit”. Fins aquí tot normal.

Però un cop acabem de fer el mos, tornem cap al cotxe i davant nostre, què hi ha aparcat? Un cotxe funerari! I de la funerària de Terrassa! Què coi hi pinta un cotxe dels morts en una àrea de servei? “Quin mal rotllo”, penso. Intento fer callar la veueta que s’entesta a insinuar que això pot ser un senyal i començo a deixar volar la imaginació. I em pregunto: “El cotxe de la funerària funciona com qualsevol cotxe d’empresa? Te l’emportes a casa el cap de setmana? Te’l deixen per vacances?”. El segon allau de pensaments se centra en si el cotxe porta o no porta fèretre. Perquè un cop descarto que el cotxe dels morts sigui com la furgoneta de l’electricista, ja començo a pensar que a dins hi viatja algú. On va?

El deixem enrere. I després de generar uns quants comentaris amb el meu company de viatge, començo a pensar en altres coses.

Arribem a Saragossa i enfilem amunt. Direcció Bilbao passant per Navarra i la Rioja. Una autopista recta i buida per on aquell dissabte no circulaven cotxes. “Oh! Quantes vinyes!””M’encanta aquest paisatge”. Miro endavant, al costat, a l’altre, empapant-me del que veig. Per últim, miro pel retrovisor. I què hi veig? El ditxós cotxe dels morts! “És una broma, no?”.

200, 197, 194, 191…… compta, compta. Respira. Mira amunt, a l’esquerra! “No és cap senyal!”, em repeteixo. Activo un nou allau de pensaments. I empesa per l’energia de la setmana de vacances que m’espera, decideixo que aquests seran positius. I començo a imaginar que el cotxe trasllada el fèretre d’algú a qui, com a mi, li agradava el vi i el paisatge on es forja. Algú que ha demanat ser enterrat a prop d’una vinya. O potser és algú nascut a la Rioja que va emigrar a Terrassa i que com a última voluntat va demanar tornar a casa per descansar a prop dels seus. Algú que…. algú que viatja sol? Si més no, el cotxe funerari i nosaltres continuem sent els únics que circulem ara mateix per l’autopista. “L’espera algú a casa?”.

“Mama, estic marejada”. L’Anna es queixa. Torno a la meva realitat. La del cotxe on jo viatjo. Cap a Cantàbria. Quan em giro, el cotxe funerari ja no hi és.

Anuncis

Quant a lalletrapetita

Escriure, la Toscana, el ioga, la gastronomia i el vi són algunes de les passions que intento cultivar el màxim possible.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s