El secret de la paella

D’ella deien que feia una de les millors paelles de Terrassa. Ho deien els que l’havien tastat i ella en presumia sovint, segura de posseir un gran secret culinari. Llàstima que se’n va anar sense traspassar-me la fòrmula màgica. Només recordo una frase: la importància de fer el sofregit molt a poc a poc i si pot ser el dia abans, millor. I així ho he fet. Però la seva paella tenia altres secrets. Un de molt important era el marisc de primera que hi posava. Coses de  tenir l’Antònia, la peixatera, d’amiga íntima i que t'”arreglava” el preu. Ai si l’Antonia aixequés el cap i veiés la matèria primera amb què he cuinat jo la meva “humil” paella. En aquella època no existia La Sirena.  Avui dia qui més qui menys ha comés el “sacrilegi” de cuinar amb congelats. A més, si no tens una Antònia a la teva vida, què se suposa que has de fer? Si em renyés jo li diria que abans provés el resultat. Crec que me n’he sortit prou bé. I que a totes dues, a l’Antònia i a tu, iaia, us hauria agradat!

La foto, una vegada més, no fa justícia al plat….. Feliç setmana!

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Lloraré y lloraré hasta enfermar… y puedo hacerlo

Avui voldria ser l’amiga de Guillermo el Travieso (la lala la) i plorar i plorar sense parar fins a ofegar-me en les llàgrimes i així poder evitar haver d’anar demà a treballar. No vull, no vull, no vull. Tornar a matinar a les cinc quan encara és fosc, quan només un parell d’ocells despistats canten, quan només un grapat de bojos de l’esport aprofita per sortir a córrer. Amb tots ells i amb els quatre “pringats” que com jo entren a hores intempestives a treballar, és amb qui comparteixo l’inici de la meva jornada. I, la veritat, voldria estalviar-m’ho. Per això ploro i ploro.

Ploro i ploro també mentre pelo ceba compulsivament per la crema de verdures dels nens i pel pollastre al forn que avui deixo a punt pel dinar de demà. Perquè tornar a treballar també comporta la previsió i elaboració del menú de l’endemà. Avui no he volgut pensar gaire.

He agafat pollastre a trossos (l’he salpebrat), un parell de cebes, unes quatre dents d’all, i un parell de tomàquets madurets i ho he ficat tot dins la “bossa màgica”.

Pollastre fàcil amb bossa màgica

Són unes bosses per cuinar al forn que jo compro al Mercadona des que me les va recomanar la Júlia.  Un cop tot a dins només cal foradar la bossa i posar-ho a temperatura baixeta una bona estona (jo vull deixar-ho un parell d’horetes perquè quedi ben melosa la carn). Altres cops hi he posat més verduretes, però avui la nevera tremola de buida que està.

Al final amb una horeta i mitja n’hi ha hagut prou….

Seure a escriure aquestes quatre ratlles em fa oblidar que les vacances s’han acabat. Adéu a les llargues jornades de platja, als aperitius de mig matí i de mitja tarda. A la migdiada sense rellotge. Als llargs esmorzars amb lectura inclosa. Adéu a les xancles a tota hora. A la fandilla mig estripada i a les samarretes velles i gastades que m’han servit d’uniforme un dia sí i un altra també. Adéu a les excursions improvisades que aquest any m’han portat a descobrir un estany al Montseny, el de Santa Fe, i una de les moltes rutes que es poden fer per la zona del delta del Llobregat.

Aquí acabo el repàs a l’estiu, amb un parell de les fotos de l’última excursió, la del delta.

Platja del Remolar (rutes pel delta del Llobregat)

I per últim una sorpreseta que em vaig trobar pel camí…

Mores! Quina sorpresa!

Fins aviat!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carmencita o la buena cocinera

Quan una idea et passa pel cap i et sembla brillant l’has de dur a terme immediatament. Perquè si la deixes reposar no triguen a aparèixer els maleïts dubtes, peròs i entrebancs que la part racional del cervell fabrica amb la rapidesa d’un atleta olímpic. Us poso en situació. Acabava d’arribar de la piscina. Matí amb els nens. Cansada però contenta. Hora de fer el dinar. “Què faig? A veure que hi ha a la nevera? Amb aquestes cuixetes de pollastre per rostir faré curt…. Puc cuinar patates amb ceba per acompanyar…. Ai, no recordava que tenia aquest trinxat de pollastre…Si agafo ceba i pebrot i el sofregeixo amb tomàquet….. Tinc les “tortitas mejicanas”…. Ja està! El menú, en marxa…..

Dins el meu cap ha començat a sonar una música alegre. La música i l’aroma del sofregit m’han fet sentir eufòrica. Feliç. Molt feliç. Quina tonteria. Els nens al menjador. Tranquils. I  el meu cervell, aquest cop qui ha pres el poder és l’hemisferi esquerre, el de les emocions, s’ha posat a còrrer una marató. Cuinar em fa feliç. No en sé gaire. Però quan m’hi poso me’n surto amb prou èxit. M’encanta pensar i preparar plats diferents. Tenir gent convidada m’estressa però també m’omple de vida. Tot plegat m’ha donat què pensar. Porto dies i dies rumiant que vull canvis. Trobar allò que t’omple i dedicar-t’hi en cos i ànima és el somni de qualsevol… Si cuino i escric sobre el que cuino estaré fent allò que més em satisfà. Endavant no?

Mentre el sofregit continuava fent txup-txup m’he començat a imaginar envoltada de plats i més plats. He fet fotografies, conscient que tampoc domino l’art de capturar imatges. Però m’és igual. I què si tinc limitacions? Amb passió se superen tots els obstacles. Amb passió s’obren portes.

Enmig de l’eufòria m’he atrevit a pensar que ja he trobat el canvi que fa dies, setmanes i mesos que busco…. Perquè sovint pensem que els canvis han d’anar acompanyats d’un txec que et doni per viure ….. I que consti que a mesura que escric, la part dreta del cervell està colpejant amb força i guanyant terreny i ja no ho veig una idea tan brillant. Quin desordre d’escrit….

Passaré a l’acció abans que el seny em venci definitivament. Vull cuinar cada dia. I explicar què sento i quins pensaments o fets acompanyen cadascun dels plats que elaboro. Vull ser “Carmencita o la buena cocinera”. Si feu un Google descobrireu que és un llibre de receptes. La primera edició es va publicar a Barcelona el 1899. Al pròleg, l’autora, Eladia M. de Carpinell escriu : “… sirvieran de utilida a mi hija; pero varias amigas mías sosteniendo, no se si con razón, que la claridad de las explicaciones, lo bien combinado de ciertos guisos y el exacto cálculo de las cantidades hacían dichas fórmulas de aplicación general, me han animado a publicarlas…”

El llibre va arribar a les 50 edicions!  Segur que l’Eladia mai es va imaginar que tindria aquest èxit quan va encetar la seva particular aventura literària-culinària.

Jo no vull fer un blog de receptes. Vull un blog de cuina però també d’emocions. D’experiències, olors, sabors, i vivències…. La lletra petita de la vida, o la lletra petita de la cuina, o la lletra petita de la Carmencita. On anirem a parar? Qui ho vol saber…..

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Dona sola

“Que montón de hojas para barrer”. “Y con el viento que hace no acabarás nunca”. El cambrer, tímid o senzillament discret, li ha fet un mig somriure i li ha dit que sí amb el cap mentre no deixava d’escombrar les desenes de fulles que hi ha escampades per la terrassa del restaurant. Jo també penso que el pobre noi afronta una missió gairebé impossible. Però ell no m’interessa. Em fixo en ella. En la dona solitària que ha triat l’última taula de la terrassa. “El vino ya me lo puedes ir trayendo, ya sabes cual”. Arrossega una mica les paraules. Penso que no és la primera copa que beu avui. Són les dues. Hora de dinar. Les taules es van omplint. Parelles, famílies, amics i ella. Amb la mirada perduda.

El bolso, de marca, em permet jugar a endevinar el seu estatus. Va ben vestida. El pentinat una mica desfet. El vent no ajuda a mantenir els cabells a ratlla.

Continuo jugant. Ara intento endevinar per què està sola. No és que em sorprengui veure algú dinant sol. Però ella és diferent. M’agradaria pensar que ha volgut evitar una multitudinària festa sorpresa perquè n’està tipa de les amigues falses que no li han perdonat l’aventura amb el seu entrenador personal, trenta anys més jove. M’agradaria pensar que acaba de fer les maletes i ha plantat un marit que durant anys li ha fet creure que era molt afortunada per nedar en l’abundància material mentre li tallava les ales i li impedia créixer com a dona. M’agradaria pensar que espera l’entrenador personal trenta anys més jove.

Però no ha vingut. L’entrenador. I ella ha desaparegut. S’ha begut la copa de vi. Ha menjat poc. Una tapa de croquetes i trufes de xocolata de postres. No l’he sentit marxar. El cambrer encara recull fulles. Ja li ho deia ella “con el viento que hace no acabarás nunca”.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Primer dia de platja

Tombat vora l’aigua. Completament arrebossat de sorra. Suant de valent. Però feliç. Gras. Amb ulleres que no s’ha tret mentre ha estat a la platja. Potser perquè necessitava les dioptries per ser precís. M’he atrevit a penjar-li l’etiqueta d’arquitecte fustrat. Hauríeu d’haver vist com ha disfrutat aixecant la seva particular creació: un cocodril. Un gran cocodril. Primer el cap: un triangle de tres cantons iguals, que tot seguit ha engalanat amb  dues boles amb forma de d’ull. Quan procedia a esculpir el cos de l’animaló s’han apropat els fills. Riatlles. La col·laboració, però, ha durat poc, uns deu minuts, no més. Aviat han entès que no es tractava d’una figura de sorra qualsevol. Era la “capella Sixtina” del pare, poca broma. I han optat per capbussar-se a l’aigua. Secs com espàrrecs i molt bronzejats han desaparegut d’escena i ja no han tornat. El pare no ha notat que havien marxat. De fet, crec que tampoc els havia vist arribar. Immers en la seva creació només ha parpallejat per fer anar avall les gotes de suor que li baixaven del cap. I et voilà, el cocodril estava acabat. Tothom qui ha passat pel costat s’ha aturat a mirar-lo. I ell s’ha anat engreixant d’orgull. Sense deixar de suar. I encara arrebossat de sorra. Allà l’he deixat en aquest primer dia de platja.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Fils

Fils que et lliguen. Fils que t’ofeguen. Fils que trenques i no saps ben bé com algú torna a unir perquè et tornin a ofegar, a lligar. Maleïts fils. T’esforces en anar-los desenredant perquè perdin la condició de gruixuda cadena i siguin més portables. Gairebé no els notes. De tant en tant fan pessigolles però els domines, els controles, els mantens a ratlla. Fins que apareix el firaire de torn que agafa les regnes i et converteix en titella. Al principi sents que pots oposar resistència però al final t’acabes declarant vençut. Teixits durant tant de temps i amb tant de mim els fils tenen una solidesa a prova de foc . Merda. Et sents petit. Indefens. Sol davant uns fantasmes que surten ferotges després de dies, mesos, tancats amb clau. I et rebenta que algú et digui que és fàcil acabar amb ells. Fa uns dies vaig llegir en una entrevista que els bloquejos del present tenen molt a veure amb fils creats al passat. L’entrevistat es declarava un expert en trencar-los. Per què hi ha tanta gent que afirma tenir el do de fer el món més feliç però es guarda el secret i el reserva només a aquells que el poden pagar?  Quant egoïsme. Jo el que vull creure és que algún dia aquells que es dediquen, potser sense saber-ho, a estrényer els fils dels altres deixin de fer-ho. Perquè el passat es quedi al passat i el present pugui viure’s amb la intensitat i la innocència que es mereix.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Saber estar sol

  1. Un capítol del Doraemon on el Nobita fingeix que marxa a viure als Estats Units per veure com reaccionen els “amics”. Una esquela dels companys acadèmics de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, en record a Antoni Tàpies (un mes més tard de la seva mort!). Un diumenge atípic. Sola a casa, sense nens ni marit. I un article al dominical d’El País que ens recomana desconnectar el mòbil, intensificar el contacte humà i alhora aprendre a estar sols. Ho aconsella la psicòloga i sociòloga Sherry Turkle. Llegit l’article m’imagino en Nobita escrivint un “whatsapp” als col·legues i rebent com a resposta un allau d’emoticons amb cares tristes, llargues i plenes de llàgrimes. Jo tinc mòbil amb internet. Si preguntes als de casa et diran que en sóc addicta. Però si em compares als de fora crec que em queden quilòmetres i quilòmetres de recorregut per arribar a necessitar una teràpia de desintoxicació. M’he llevat a les vuit, les nou amb l’hora canviada, i escric aquestes quatre ratlles a un quart de quatre. Encara no m’he connectat amb cap xarxa social. M’agrada estar sola. No he perdut la capacitat de gaudir-ne. I no necessito convertir aquesta felicitat en 140 caracters (la mida twitt). Ara bé. Pensant-ho millor…. La soledat m’ha donat temps per escriure. I escric a un blog. Un blog que publica cada actualització a les xarxes socials d’on formo part. Vaja. Sembla que jo tampoc estaria lliure de pecat. Instisteixo: a mi no m’han de recordar el valor de la soledat. Qui necessiti refrescar la memòria, faria bé de llegir http://cultura.elpais.com/cultura/2012/03/21/actualidad/1332337561_848754.html
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Moments

D’acord. No he fet cap foto. I hi haurà qui es pensarà que m’ho invento. Doncs no. Tres, dos, un …… ta-txan!!!!!!! Un ram de roses sortint de dins del cubell d’un escombriaire. He pogut ser testimoni d’aquest petit moment que, ho sento, no puc qualificar de romàntic. Aquesta no era, sense cap mena de dubte, la intenció del noi  que ha obert la tapa i que, com si es tractés de la bossa de la Mary Poppins, ha fet aparèixer les flors. Tampoc ella, escombriaire com l’improvisat gentleman, semblava esperar cap gest amorós del company. Un company de feina que, això sí, avui li ha arrencat un somriure. Tinc molta sort. D’haver-los trobat. Un instant fugaç, tan breu que no tinc detalls per completar aquest post sense caure en la inventiva. Perquè no he volgut tafanejar. Allà els he deixat. Contents. Feliços? Vull creure que sí.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Siberiana, vols quedar-te uns quants dies més?

Gràcies, gràcies, gràcies Siberiana. No et pots imaginar el bé que ens has fet. Tothom està encantat amb tú. Tant, que et tenen a la boca tot el dia. Noia, has aconseguit un èxit aclaparador, indiscutible. I jo t’ho agraeixo. Ja era hora que algú tombés la victoriosa Crisi i la fes fora del pòdium de l’actualitat. Encara que només sigui per uns dies. D’aquí ve la meva invitació a que per favor, per favor, per favor, facis tot el que estigui en les teves mans per quedar-te uns quants dies. A veure, no et passis ara en l’afany de protagonisme i ens armis unes glaçades que ens deixis a tots congelats. Inventat una presència notable però discreta eh? Sense catastrofismes, d’acord? Que el que et demano és una mica d’aire fresc, i d’això m’han dit que vens servida. Ets tan necessària estimada Siberiana. Ens has donat un motiu per a emocionar-nos, per a aventurar-nos, fins i tot per a somiar. “Portarà neu aquesta convidada arribada de les terres de l’Est?” ens preguntem tots….. Crec que si ens tenyeixes de blanc o no els carrers és el menys important. Perquè el que de debò necessitàvem era una excusa per oblidar-nos d’agències de qualificació, Rottenmeiers alemanyes sense escrúpols, bancs que estafen, polítics que s’obliden dels mocròfons oberts, ministres que juguen a manar tornant-nos a la prehistòria més antidemocràtica, i una colla de xoriços que se saben immunes a la llei. Siberiana, benvinguda!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Reflexions vàries

Llegeixo un article sobre la darrera guanyadora del premi Ramon Llull, Núria Amat. L’escrit, per la revista on es publica, passa de puntetes per l’obra de l’autora i es fixa en altres detalls. I això precipita que la pestanya de l’enveja es posi en mode ON al meu cervell i comenci a treballar a tota velocitat. Llegeixo sobre els orígens burgesos de la seva família i, caic en l’error de crucificar la vàlua del seu èxit perquè, és clar, penso, “ella ho ha tingut més fàcil. Accedir al bo i millor de la cultura, de l’educació, tenir més temps lliure per escriure, més diners, en definitiva, li han fet més planer el camí cap a l’èxit”. I aquí em ve al cap allò de la resiliència. Un estudi recent parlava de la capacitat de resiliència dels estudiants catalans. De si són o no capaços d’esquivar el seu origen més o menys humil i triomfar en la mateixa mesura d’aquells que ho han tingut tot. No tinc clar el que penso al voltant d’aquesta qüestió. Avanço en la lectura i sorgeixen noves reflexions. Unes cabanes d’antics jornalers a l’Àfrica reconvertides en suites de luxe. I l’èxtasi dels nous rics que s’hi allotgen arriba quan els donen accés a l’hortet ecològic. Recollir fruita i verdura és “lo más”. Em molesta l’article. Paro de llegir. I reflexiono. Mal fet dubtar de la legitimitat de l’èxit d’algú en funció de la seva butxaca. Mal fet també aquells que amb la butxaca plena juguen per uns dies a assaborir l’exotisme de l’estretor pressupostària. Aquesta segona reflexió ja fa dies que em ronda pel cap. Durant tot el Nadal hi he pensat: quan el gruix dels polítics s’han “solidaritzat” amb la classe, podríem dir treballadora, renunciant a la paga doble. No crec que aconsegueixin que qui ho ha tingut complicat per posar un regalet sota l’arbre pensi que es mereixen un aplaudiment. És més, segur que no m’equivoco si dic que ni pensa en tots ells perquè prou feina té a fer números per saber com afrontarà l’endemà i l’altre, i l’altre…….

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari